Serà tan fàcil de partir
dÂ’entre els llençols dÂ’aquesta vida,
sempre és tan fàcil de partir,
creuar lleuger a lÂ’altre riba,
suaument lliscar cap a la fi,
molt més enllà de lÂ’ombra blava
i sens gest dir lÂ’últim sí
al res ignot que espera encara.

Està tan lluny de mi partir
quan en la calma posseeixo
els màgics verds, dÂ’aquest país
que em diu qui sóc,
i per què sento,
i enjogassar-me en el seu pit
infant amant que encara envejo.
Està tan lluny de mi partir
que ni he pensat en el que deixo.

I no tÂ’estic dient que meÂ’n vaig,
ans al contrari, potser ara arribo:
pren fort la meva mà
i no la deixis quan mÂ’allunyi...
no la deixis mai.
Sé tan a prop el meu partir
que et deixo llum a la finestra
per si així et creus que sóc aquí,
quan lÂ’enyor venci
els teus vespres;
tossudament dir-te que sí,
que val la pena si segueixes.

Sé tan a prop el meu partir
que ni el acords no em posseeixen.
Mai no me nÂ’he dÂ’anar dÂ’aquí
si en un racó del teu somriure
em fas un lloc petit per a mi
on no dÂ’estorbi el teu viure.
Ho escoltes bé? Jo sóc així
i tÂ’encomano el meu pervindre:
que no me nÂ’he dÂ’anar aquí
mentre mÂ’alenis molt endintre.