Al carrer dels Quatre Llits
quan la ciutat no vol dormir,
quatre retalls de somni
que els anys no han envellit
fan carrera dÂ’amors clandestins, segles,
mentre els seus ulls inquiets vetllen
amb el gest sempre a punt per fugir.

Són la puta Llibertat
i la puta Germanor
que per les cantonades
donen de franc lÂ’amor,
han vingut fins aquí rodant món, pobres,
a la ciutat exultant, soles,
a buscar vells amants, nous amics.

Però qui són
aquesta gent que fatxendeja tant,
cap on van
mostrant el cos tan bell com agressiu.

Ens diuen que ells són els atletes
que ens fan senyals dÂ’un demà molt més feliç,
però de lÂ’enllà del temps
no els recordem fent lÂ’amor en els nostre llits.

No són ells els qui esperem...

Al carrer dels Quatre Llits
quan la ciutat no vol dormir,
la gent senzilla busca
l'escalfor de seu pit
i entre els pobres llençols hi faran festa,
cossos humils que inventant gestes
es converteixen en déus de la nit.

Ballen junts la puta Cultura
i el xapero Benestar,
en la nit tèbia es gronxen
obrint un màgic vals,
que per ells tot el món és un sol ritme,
plens dÂ’orgull revoltat viuen
conjurant el futur amb les mans.

Però vindran
els nostres atletes que esperem fa temps
i ompliran
lÂ’ample horitzó amb llum de dignitat.

Atletes de la pau, de les idees,
atletes del somni dÂ’un món millor,
atletes del cor fratern, dels sentiments,
atletes del gest bondadós.

Aquests són els qui esperem!

Al carrer dels Quatre Llits
quan la ciutat ja sÂ’ha adormit,
les quatre meuques soles
saluden el matí
i a pas lent fan camí cap el nou dia
mentre al fons dels seus ulls brilla
la llum que les ha dut fins aquí.

Atletes de la pau, de les idees,
atletes del somni dÂ’un món millor,
atletes del cor fratern, dels sentiments,
atletes del gest bondadós.

Aquests són els qui esperem!

Un pont de mar blava,
lÂ’ombra dels déus ran de lÂ’aigua,
tornàveu de misteris,
port de vents i de calmes.